Archivo de la categoría: Pintura

Projecte retalls, acrílic sobre llenç

Quina gràcia!!!

Estándar

 

Quan es desperta s’adona que ja té el somrís a la cara. Prova de recordar el somni perquè intueix que el somrís és la conseqüència d’una vivència onírica. Però en fer memòria deixa transpuar el rictus de la concentració i el somrís se li desenganxa de la boca, llisca llençol avall, cau del llit, rebota contra el terra i s’escola pel badall de la finestra…

Història de mans, ungles i dents

Estándar

Amb mans com d’orb et vaig temptar el cos
precipitat per un fosc desig brusc.
Vaig avançar pel teu cos com per un
incendi espés, entre un fum, unes flames,
obrint-me pas, decidit i penós.
Tinc un record vermell a les pupil·les
—la vermellor d’unes flames o sang—,
com el record d’una boca de forn
on hagués vist tota la llenya encesa.
Ulls socarrats, incendiats, de veure’t.

Vicent Andrés Estellés

Cartes que no van enlloc

Estándar

Demà serà una cançó

Animal de records, lent i trist animal,
ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes
haver viscut alguna volta en alguna banda.
Felicitat suprema, l’hora d’escriure els versos.
No els versos estellats, apressats, que escrivies,
sinó els versos solemnes —solemnes?— del record.
Et permets recordar amb un paisatge i tot:
les butaques del cine, el film que es projectava,
del que no vàreu fer gens de cas, està clar;
i evoques l’Albereda, les granotes del riu,
les carcasses obrint-se en el cel de la fira,
tota València en flames la nit de Sant Josep
mentre féieu l’amor en aquella terrassa.
Animal de records, lent i trist animal,
ara evoques i penses la carn fresca i suau
per on les teues mans o els teus besos anaven,
la glòria d’unes teles alegres i lleugeres,
els cavallons de teules rovellades, la brossa
que creixia, adorable, de sobte, entre unes teules.
Animal de records, lent i trist animal.

Vicent Andrés Estellés

Sempre espera

Estándar

ALGÚ QUE ESPERA

Com qui es desperta de cop d’un malson

a plena nit i interroga la fosca

sobresaltat, assajant de comprendre

qui és i on és, fins que el silenci el calma

i un altre cop s’adorm, així la vida

sobta amb tombants insòlits i amb preguntes

que no sabem respondre.

         Tot incita

a canviar de ruta, tal vegada

perquè pensem que el vent ja no ens empeny

amb la força de sempre. Però passen

els anys i ens adonem, potser sorpresos,

que encara no hem sortit d’aquell primer

somni de la infantesa que ens va encendre

la sang i el sentiment.

                Més val pensar

la vida com únic moviment

d’una tal volta llarga simfonia

que el temps, sàbiament, sap interrompre

quan ha assolit el to més elegíac.

                                                  M. MARTÍ I POL

Si tornes

Estándar

SI TORNES

Repetiré el teu nom i el meu també.

Me’ls diré en veu molt baixa, com un prec

o, tal volta un conjur.

De sobte et sento

molt a prop i el temor m’inmobilitza.

Ets dins meu? Et perdré, potser si em moc?

Em tanca els ulls un calfred i et contemplo

com a través dels vidresa enllorats

d’una finestra.

Pren-me tot, si tornes .

M. MARTÍ I POL